Aquesta setmana hem seguit ampliant un poc aquest tema de l'eduació tradicional i constructivista i les seves funcions, així com hem vist algunes visions de professors clàssics i el model del bon mestre.
Quant a les finalitats de l'escola tradicional, hem vist que la socialització era senzillament aprendre unes normes socials per a després reproduir-les, això ja ho criticàva Fernández de Enguita (1994) ja que aquesta reproducció de la que ja parlàvem a l'altra entrada, no ens serveix.
Una altra finalitat era la preparació dels estudiants per al món laboral, és a dir, tot estava enfocat de cara a la futura feina. I això no és l'únic que volem a hores d'ara; necessitem formar futurs ciutadans i amb això també entra que els nens entenguin en quin moment polític estem i que l'educació mai és neutral (així com tampoc ho és la societat) no podem fer-lis estudiar tot això, han de sentir-se'n partíceps per entendre que tenen dret a expressar-se lliurement, que poden elegir democràticament... i aquest procès necessita també iniciar-se a l'escola (Gimeno Sacristán 2000).
La funció de consens social encara no està aconseguida, que hi hagi places a les escoles per a tots no significa que no hi hagi encara diferències. La igualtat d'oportunitats també és comprendre i compensar les desigualtats socials. Encara estém en la fase en que cadascú és responsable del seu propi èxit i per tant la societat se'n renta les mans. Per exemple: si a un nen li costa més aprendre que als demés que hem de fer? Em de obviar-ho i pensar que si no ho sap fer es perquè no vol? Jo crec que no, crec que hi ha que implicar-se en cada situació.
Hem parlat també de les funcions de custòdia i de nova planta. La primera es refereix a l'escola com a lloc per ''aparcar'' els nens per a que els pares pugen anar a treballar, i la segona com una forma de ocultar l'atur ja que si molta gent està estudiant durant anys no necessitaràn encara buscar feina.
Gimeno Sacristán (2000) destaca les funcions de l'escola constructivista. Una escola per transformar. És important també la insercció dels alumnes al món i que no es conformin amb el que tenim sinó que tinguin ganes de cambiar-lo i millorar-lo.
No només és l'escola en general la que està en procès de canvi; la figura del professor també està evolucionant, crec que tots tenim l'objectiu d'aconseguir ser '' El bon mestre''. Andy Hargreaves parla de que els pitjors enemics de la professió són l'individualisme i el corporativisme, el primer és com una forma de protegir-se de la crítica, de aillar-se, i el segon anteposa els interessos d'un col·lectiu davant els de la societat o la comunitat educativa en general. Jaume Carbonell (2008) també recolza aquesta opinió. Carbonell parla de cinc tipus de professor:
- El model funcionarial i absentista és aquell que es dedica a fer la seva classe rutinària i ja està.
- El model especialista és el que pensa que no li toca fer-se responsable de res més que no siga la seva classe.
- El model autista o que no s'entera: aquell que ''viu'' en la seva bombolla, lluny de la realitat, és molt seguidor del llibre de text.
- El model nostàlgic: aquell que es refugia a l'aula. És el tipus de professor ''cremat'' al que feia referència el llibre Va de mestres.
- El model basat en la queixa permanent: aquell que culpa a qui siga abans que a ell mateix.
A més d'això, Carbonell parla dels deu atributs del bon mestre: el coneixement de la infància i l'adolescència, la relació amorosa i afectiva, la relació amb la cultura, el saber fer pràctic, la innovació crítica i progressista, el compromís polític i social, el valor del testimoni, la formació permanent (de la que parlava també Delors 1996), la cooperació i les reds docents i l'esperança.
Pens que les deu són molt importants, però m'ha agradat la que fa referència a la relació amorosa i afectiva, perquè trob que ha de ser així. Com deia Freire: ''la educación es, sobre todo, un acto de amor''.
A això del bon mestre, hi hem relacionat també el concepte de TPACK (Tecnological Pedagogical Content Knowledge ) ja que aquest ha de tenir coneixement acadèmic, pedagògic i tecnològic, és a dir, que integri les eines per ensenyar el contingut.
Quant a les finalitats de l'escola tradicional, hem vist que la socialització era senzillament aprendre unes normes socials per a després reproduir-les, això ja ho criticàva Fernández de Enguita (1994) ja que aquesta reproducció de la que ja parlàvem a l'altra entrada, no ens serveix.
Una altra finalitat era la preparació dels estudiants per al món laboral, és a dir, tot estava enfocat de cara a la futura feina. I això no és l'únic que volem a hores d'ara; necessitem formar futurs ciutadans i amb això també entra que els nens entenguin en quin moment polític estem i que l'educació mai és neutral (així com tampoc ho és la societat) no podem fer-lis estudiar tot això, han de sentir-se'n partíceps per entendre que tenen dret a expressar-se lliurement, que poden elegir democràticament... i aquest procès necessita també iniciar-se a l'escola (Gimeno Sacristán 2000).
La funció de consens social encara no està aconseguida, que hi hagi places a les escoles per a tots no significa que no hi hagi encara diferències. La igualtat d'oportunitats també és comprendre i compensar les desigualtats socials. Encara estém en la fase en que cadascú és responsable del seu propi èxit i per tant la societat se'n renta les mans. Per exemple: si a un nen li costa més aprendre que als demés que hem de fer? Em de obviar-ho i pensar que si no ho sap fer es perquè no vol? Jo crec que no, crec que hi ha que implicar-se en cada situació.
Hem parlat també de les funcions de custòdia i de nova planta. La primera es refereix a l'escola com a lloc per ''aparcar'' els nens per a que els pares pugen anar a treballar, i la segona com una forma de ocultar l'atur ja que si molta gent està estudiant durant anys no necessitaràn encara buscar feina.
Gimeno Sacristán (2000) destaca les funcions de l'escola constructivista. Una escola per transformar. És important també la insercció dels alumnes al món i que no es conformin amb el que tenim sinó que tinguin ganes de cambiar-lo i millorar-lo.
No només és l'escola en general la que està en procès de canvi; la figura del professor també està evolucionant, crec que tots tenim l'objectiu d'aconseguir ser '' El bon mestre''. Andy Hargreaves parla de que els pitjors enemics de la professió són l'individualisme i el corporativisme, el primer és com una forma de protegir-se de la crítica, de aillar-se, i el segon anteposa els interessos d'un col·lectiu davant els de la societat o la comunitat educativa en general. Jaume Carbonell (2008) també recolza aquesta opinió. Carbonell parla de cinc tipus de professor:
- El model funcionarial i absentista és aquell que es dedica a fer la seva classe rutinària i ja està.
- El model especialista és el que pensa que no li toca fer-se responsable de res més que no siga la seva classe.
- El model autista o que no s'entera: aquell que ''viu'' en la seva bombolla, lluny de la realitat, és molt seguidor del llibre de text.
- El model nostàlgic: aquell que es refugia a l'aula. És el tipus de professor ''cremat'' al que feia referència el llibre Va de mestres.
- El model basat en la queixa permanent: aquell que culpa a qui siga abans que a ell mateix.
A més d'això, Carbonell parla dels deu atributs del bon mestre: el coneixement de la infància i l'adolescència, la relació amorosa i afectiva, la relació amb la cultura, el saber fer pràctic, la innovació crítica i progressista, el compromís polític i social, el valor del testimoni, la formació permanent (de la que parlava també Delors 1996), la cooperació i les reds docents i l'esperança.
Pens que les deu són molt importants, però m'ha agradat la que fa referència a la relació amorosa i afectiva, perquè trob que ha de ser així. Com deia Freire: ''la educación es, sobre todo, un acto de amor''.
A això del bon mestre, hi hem relacionat també el concepte de TPACK (Tecnological Pedagogical Content Knowledge ) ja que aquest ha de tenir coneixement acadèmic, pedagògic i tecnològic, és a dir, que integri les eines per ensenyar el contingut.
Ja que tenim molts materials i eines hem d'aprendre a treballar amb tot conjuntament per enrriquir-nos.
No vull acabar expressar que els meus esquemes han canviat molt en pocs dies. He sentit moltes vegades això de que ser mestra d'educació infantil es basa en fer-los pintar i jugar i que passin el temps, i jo no tenía ''armes'' per debàtre aquesta opinió. Realment mai m'havia plantetjat que aquesta professió abarcava tantíssimes coses, que hem de transmètre coneixements, entendre a aquests infants, ajudar-los a descobrir coses noves, inculcar-lis les ganes d'aprendre... així que si alguna vegada sent a algú dir que els professors no fan res, intentaré fer-li entendre que el que feim és important, i que com diu Sonia Nieto, sóm ''escultores de personas''
Els professors tenen el poder de elegir l'eina i la metodología que creuen millor per captar l'atenció dels infants, jo per la meva part pens que la millor és la d'aprendre mitjançant la pràctica i el joc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario